MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA 53 JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA 53 JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS

L’Església, mare de vocacions

Estimats germans i germanes:
Com desitjaria que, al llarg del Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia, tots els batejats poguessin experimentar el goig de pertànyer a l’Església. Tant de bo puguin redescobrir que la vocació cristiana, així com les vocacions particulars, neixen en el si del Poble de Déu i són dons de la divina misericòrdia. L’Església és la casa de la misericòrdia i la «terra» on la vocació germina, creix i dóna fruit.

Per això, convido tots els fidels, amb motiu d’aquesta 53a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, a contemplar la comunitat apostòlica i a agrair la mediació de la comunitat en el seu propi camí vocacional. A la Butlla de convocació del Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia recordava les paraules de sant Beda el Venerable referents a la vocació de sant Mateu: miserando atque eligendo (Misericordiae vultus, 8). L’acció misericordiosa del Senyor perdona els nostres pecats i ens obre a la vida nova que es concreta en la crida al seguiment i a la missió. Tota vocació en l’Església té el seu origen en la mirada compassiva de Jesús. Conversió i vocació són com les dues cares d’una sola moneda i s’impliquen mútuament al llarg de la vida del deixeble missioner.

El beat Pau VI, a la seva exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, va descriure els passos del procés evangelitzador. Un d’ells és l’adhesió a la comunitat cristiana (cf. n. 23), aquesta comunitat de la qual el deixeble del Senyor ha rebut el testimoni de la fe i l’anunci explícit de la misericòrdia del Senyor. Aquesta incorporació comunitària inclou tota la riquesa de la vida eclesial, especialment els Sagraments. L’Església no és només el lloc on es creu, sinó també veritable objecte de la nostra fe; per això diem al Credo: «Crec en l’Església».

La crida de Déu es realitza per mitjà de la mediació comunitària. Déu ens crida a pertànyer a l’Església i, després de madurar en el seu si, ens concedeix una vocació específica. El camí vocacional es fa al costat d’altres germans i germanes que el Senyor ens regala: és una con-vocació. El dinamisme eclesial de la vocació és un antídot contra el verí de la indiferència i l’individualisme. Estableix aquesta comunió en la qual la indiferència ha estat vençuda per l’amor, perquè ens exigeix sortir de nosaltres mateixos, posant la nostra vida al servei del designi de Déu i assumint la situació històrica del seu poble sant.
En aquesta jornada, dedicada a la pregària per les vocacions, desitjo convidar tots els fidels a assumir la seva responsabilitat en l’atenció i el discerniment vocacional. Quan els apòstols buscaven algú que ocupés el lloc de Judes Iscariot, sant Pere convocà unes cent vint persones (Ac 1,15); per escollir els Set, convocaren el ple dels deixebles (Ac 6,2). Sant Pau dóna a Titus criteris específics per a seleccionar els preveres (Tt 1,5-9). També avui la comunitat cristiana està sempre present en el sorgiment, formació i perseverança de les vocacions (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 107).

La vocació neix en l’Església. Des del naixement d’una vocació és necessari un adequat «sentit» d’Església. Ningú és cridat exclusivament per a una regió, ni per a un grup o moviment eclesial, sinó al servei de l’Església i del món. Un signe clar de l’autenticitat d’un carisma és la seva eclesialitat, la seva capacitat per a integrar-se harmònicament en la vida del sant Poble fidel de Déu per al bé de tots (ibíd., 130). Responent a la crida de Déu, el jove veu com s’amplia l’horitzó eclesial, pot considerar els diferents carismes i vocacions i assolir així un discerniment més objectiu. La comunitat es converteix d’aquesta manera en la llar i la família en la qual neix la vocació. El candidat contempla agraït aquesta mediació comunitària com un element irrenunciable per al seu futur. Aprèn a conèixer i a estimar els altres germans i germanes que recorren diversos camins; i aquests vincles enforteixen en tots la comunió.

La vocació creix en l’Església. Durant el procés formatiu, els candidats a les diferents vocacions necessiten conèixer millor la comunitat eclesial, superant les percepcions limitades que tots tenim al principi. Per això, és oportú realitzar experiències apostòliques al costat d’altres membres de la comunitat, per exemple: comunicar el missatge evangèlic al costat d’un bon catequista; experimentar l’evangelització de les perifèries amb una comunitat religiosa; descobrir i apreciar el tresor de la contemplació compartint la vida de clausura; conèixer millor la missió ad gentes pel contacte amb els missioners; aprofundir en l’experiència de la pastoral a la parròquia i a la diòcesi amb els sacerdots diocesans. Pels qui ja estan en formació, la comunitat cristiana roman sempre com l’àmbit educatiu fonamental, davant la qual experimenten gratitud.

La vocació està sostinguda per l’Església. Després del compromís definitiu, el camí vocacional en l’Església no s’acaba, continua en la disponibilitat per al servei, en la perseverança i en la formació permanent. Qui ha consagrat la seva vida al Senyor està disposat a servir l’Església on aquesta el necessiti. La missió de Pau i Bernabé és un exemple d’aquesta disponibilitat eclesial. Enviats per l’Esperit Sant des de la comunitat d’Antioquia a una missió (Ac 13,1-4), tornaren a la comunitat i compartiren el que el Senyor havia realitzat per mitjà d’ells (Ac 14,27). Els missioners estan acompanyats i sostinguts per la comunitat cristiana, que continua essent per a ells un referent vital, com la pàtria visible que dóna seguretat als qui pelegrinen cap a la vida eterna.
Entre els agents pastorals tenen una importància especial els sacerdots. A través del seu ministeri es fa present la paraula de Jesús que ha declarat: Jo sóc la porta de les ovelles… Jo sóc el bon pastor (Jn 10, 7.11). L’atenció pastoral de les vocacions és una part fonamental del seu ministeri pastoral. Els sacerdots acompanyen els qui estan a la recerca de la pròpia vocació i els qui ja han entregat la seva vida al servei de Déu i de la comunitat.

Tots els fidels som cridats a prendre consciència del dinamisme eclesial de la vocació, perquè les comunitats de fe arribin a ser, a exemple de la Verge Maria, si matern que acull el do de l’Esperit Sant (cf. Lc 1,35-38). La maternitat de l’Església s’expressa a través de la pregària perseverant per les vocacions, de la seva acció educativa i de l’acompanyament que brinda als qui perceben la crida de Déu. També ho fa a través d’una acurada selecció dels candidats al ministeri ordenat i a la vida consagrada. Finalment és mare de les vocacions al sostenir contínuament aquells que han consagrat la seva vida al servei dels altres.

Demanem al Senyor que concedeixi als qui han emprès un camí vocacional una profunda adhesió a l’Església; i que l’Esperit Sant reforci en els Pastors i en tots els fidels la comunió eclesial, el discerniment i la paternitat i maternitat espirituals:
Pare de misericòrdia, que heu entregat el vostre Fill per la nostra salvació i ens sosteniu contínuament amb els dons del vostre Esperit, concediu-nos comunitats cristianes vives, fervoroses i alegres, que siguin fonts de vida fraterna i que despertin entre els joves el desig de consagrar-se a Vós i a l’evangelització. Sosteniu-les en l’anhel de proposar als joves una adequada catequesi vocacional i camins d’especial consagració. Doneu-los saviesa per al necessari discerniment de les vocacions de manera que en tot brilli la grandesa del vostre amor misericordiós. Que Maria, Mare i educadora de Jesús, intercedeixi per cadascuna de les comunitats cristianes, perquè, fetes fecundes per l’Esperit Sant, siguin font d’autèntiques vocacions al servei del poble sant de Déu.

Vaticà, 29 de novembre de 2015

Primer Diumenge d’Advent
Francesc