Missatge del sant pare Francesc per a la 55 Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions 2018

Missatge del sant pare Francesc per a la 55 Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions 2018

Benvolguts germans i germanes,

El proper mes d’octubre se celebrarà la XV Assemblea general ordinària del Sínode dels Bisbes, que estarà dedicada als joves, en particular a la relació entre els joves, la fe i la vocació. En aquesta ocasió tindrem l’oportunitat d’aprofundir sobre com la crida a l’alegria que Déu ens dirigeix és el centre de la nostra vida i com això és el «projecte de Déu per als homes i dones de tots els temps» (Sínode dels Bisbes, XV Assemblea general ordinària, «Els joves, la fe i el discerniment vocacional», Introducció).

Aquesta és la bona notícia, que la 55a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions ens anuncia novament amb força: no vivim immersos en la casualitat, ni som arrossegats per una sèrie d’esdeveniments desordenats, sinó que la nostra vida i la nostra presència en el món són fruit d’una vocació divina.

També en aquests temps inquiets en què vivim, el misteri de l’Encarnació ens recorda que Déu sempre ens surt a l’encontre i és el Déu-amb-nosaltres, que passa pels camins a vegada polsegosos de la nostra vida i, coneixent la nostra nostàlgia ardent d’amor i de felicitat, ens crida a l’alegria. En la diversitat i l’especificitat de cada vocació, personals i eclesials, cal escoltar, discernir i viure aquesta paraula que ens crida des de dalt i que, al mateix temps que ens permet fer fructificar els nostres talents, ens fa també instruments de salvació en el món i ens orienta a la felicitat plena.

Aquests tres aspectes —escolta, discerniment i vida— enquadren també el començament de la missió de Jesús, el qual, després dels dies de pregària i de lluita en el desert, va a la seva sinagoga de Natzaret, i allí es posa a l’escolta de la Paraula, discerneix el contingut de la missió que el Pare li ha confiat i anuncia que ha vingut a realitzar-la «avui» (cf. Lc 4,16-21).

Escoltar

La crida del Senyor —cal dir— no és tan evident com tot allò que podem sentir, veure o tocar en la nostra experiència quotidiana. Déu ve de manera silenciosa i discreta, sense imposar-se a la nostra llibertat. Així, pot passar que la seva veu quedi silenciada per les nombroses preocupacions i tensions que omplen la nostra ment i el nostre cor.

Cal, doncs, preparar-se per a escoltar amb profunditat la seva Paraula i la vida, parar atenció als detalls de la nostra vida diària, aprendre a llegir els esdeveniments amb els ulls de la fe, i mantenir-los oberts a les sorpreses de l’Esperit.

Si romanem tancats en nosaltres mateixos, en els nostres costums i en l’apatia de qui menysprea la seva vida en el cercle restringit del propi jo, no podrem descobrir la crida especial i personal que Déu ha pensat per a nosaltres, perdrem l’oportunitat de somiar en gran i de convertir-nos en protagonistes de la història única i original que Déu vol escriure amb nosaltres.

També Jesús va ser cridat i enviat; per a això, en silenci, va haver d’escoltar i llegir la Paraula a la sinagoga, i així, amb la llum i la força de l’Esperit Sant, va poder descobrir-ne plenament el significat, referit a la seva persona i a la història del poble d’Israel.

Aquesta actitud és avui cada vegada més difícil, immersos com estem en una societat sorollosa, en el deliri de l’abundància d’estímuls i d’informació que omplen els nostres dies. Al soroll exterior, que a vegades domina les nostres ciutats i els nostres barris, correspon sovint una dispersió i confusió interior, que no ens permet aturar-nos, assaborir el gust de la contemplació, reflexionar amb serenitat sobre els esdeveniments de la nostra vida i portar a terme un discerniment fecund, confiats en el designi diligent de Déu per a nosaltres.

Com bé sabem, el Regne de Déu arriba sense fer soroll i sense cridar l’atenció (cf. Lc 17,21), i només podem percebre els seus signes quan, com el profeta Elies, sabem entrar en les profunditats del nostre esperit, deixant que s’obri al murmuri imperceptible del ventijol suau diví (cf. 1Re 19,11-13)

Discernir

Jesús, llegint a la sinagoga de Natzaret el passatge del profeta Isaïes, discerneix el contingut de la missió per a la qual va ser enviat i l’anuncia als qui esperaven el Messies: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19).

De la mateixa manera, cada un de nosaltres pot descobrir la vocació pròpia només mitjançant el discerniment espiritual, un «procés pel qual la persona arriba a realitzar en el diàleg amb el Senyor i escoltant la veu de l’Esperit, les eleccions fonamentals, començant per la de l’estat de vida» (Sínode dels Bisbes, XV Assemblea general ordinària, «Els joves, la fe i el discerniment vocacional», II, 2).

Descobrim, en particular, que la vocació cristiana sempre té una dimensió profètica. Com ens ensenya l’Escriptura, els profetes són enviats al poble en situacions de gran precarietat material i de crisi espiritual i moral, per a dirigir paraules de conversió, d’esperança i de consol en nom de Déu. Com un vent que aixeca la pols, el profeta sacsa la falsa tranquil·litat de la consciència que ha oblidat la Paraula del Senyor, discerneix els esdeveniments a la llum de la promesa de Déu i ajuda el poble a distingir els senyals de l’aurora a les tenebres de la història.

També avui tenim molta necessitat de discerniment i de profecia; de superar les temptacions de la ideologia i del fatalisme i descobrir, en la relació amb el Senyor, els llocs, els instruments i les situacions a través dels quals ell ens crida. Tot cristià hauria de desenvolupar la capacitat de «llegir des de dins» la vida i intuir cap a on i què és allò que el Senyor li demana per a ser continuador de la seva missió.

Viure

Per últim, Jesús anuncia la novetat del moment present, que entusiasmarà a molts i n’endurirà d’altres: el temps s’ha acomplert i el Messies anunciat per Isaïes és ell, ungit per a alliberar els presos, retornar la vida als cecs i proclamar l’amor misericordiós de Déu a tota criatura. Precisament «avui» —afirma Jesús— «es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar» (Lc 4,21).

L’alegria de l’Evangeli, que ens obre a l’encontre amb Déu i amb els germans, no pot esperar les nostres lentituds i desídies; no arriba a nosaltres si ens quedem guaitant a la finestra, amb l’excusa d’esperar sempre un temps més adient; tampoc es realitza en nosaltres si no assumim avui mateix el risc de fer una elecció. La vocació és avui! La missió cristiana és per al present! I cada un de nosaltres està cridat —a la vida laïcal, en el matrimoni; a la sacerdotal, en el ministeri ordenat, o a la d’especial consagració— a convertir-se en testimoni del Senyor, aquí i ara.

Aquest «avui» proclamat per Jesús ens dóna la seguretat que Déu, en efecte, continua «baixant» per a salvar aquesta humanitat nostra i fer-nos partícips de la seva missió. El Senyor ens continua cridant a viure amb ell i a seguir-lo en una relació d’especial proximitat, directament al seu servei. I si ens fa entendre que ens crida a consagrar-nos totalment al seu Regne, no hem de tenir por. És bonic —i és una gràcia immensa— estar consagrats a Déu i al servei dels germans, totalment i per a sempre.

El Senyor continua cridant avui perquè el segueixin. No podem esperar a ser perfectes per a respondre amb el nostre generós «sóc aquí», ni espantar-nos dels nostres límits i dels nostres pecats, sinó escoltar la seva veu amb cor obert, discernir la nostra missió personal en l’Església i en el món, i viure-la en l’avui que Déu ens dona.

Que Maria Santíssima, la noia jove de perifèria que va escoltar, acollir i viure la Paraula de Déu feta carn, ens protegeixi i ens acompanyi sempre en el nostre camí.

Francesc

Vaticà, 3 de desembre de 2017

Primer Diumenge d’Advent