Nova exhortació apostòlica del Sant Pare Francesc: Gaudete et Exsultate

Nova exhortació apostòlica del Sant Pare Francesc: Gaudete et Exsultate

El Sant Pare Francesc ha publicat una nova exhortació apostòlica sobre la crida a la santedat en el món actual, us deixem aquí un resum de l’exhortació, així com l’enllaç al text complet.

RESUM DE L’EXHORTACIÓ APOSTÒLICA DEL SANT PARE FRANCESC

Gaudete et Exsultate

SOBRE LA CRIDA A LA SANTEDAT EN EL MÓN ACTUAL

No és d’esperar aquí un tractat acadèmic o doctrinal sobre la santedat. L’objectiu d’aquest text és «fer ressonar un cop més la crida a la santedat, procurant  encarnar-la en el context actual».

Capítol 1: LA CRIDA A LA SANTEDAT

Hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l’Església, hi  ha moltes més persones corrents que no figuren als llibres d’història i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món. Inclouen molts cristians el martiri dels quals és un signe del nostre temps. «Cada sant és una missió;  és un projecte del Pare per  reflectir  i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli». La santedat és viure els misteris de la vida de Crist, «morir i ressuscitar constantment   amb ell», i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als últims, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. «Permet a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d’avui», en la missió de construir el regne d’amor, justícia i pau universal.

La santedat és tan diversa com la humanitat; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient, no solament per al clergat, els consagrats, o els que viuen una vida contemplativa. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper,

«vivint amb amor i oferint el propi testimoni», i en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Entre les formes de donar testimoni hi ha els «estils  femenins  de  santedat», de dones santes famoses i també de tantes dones «desconegudes o oblidades» que han transformat  les seves  comunitats.  A més de grans desafiaments,  la santedat creix a través de gestos petits: rebutjant les crítiques, escoltant amb paciència i amor, dient una paraula amable a una persona pobra.

La santedat et manté fidel en el més profund de tu mateix, lliure de tota forma d’esclavitud, i donant fruit en el nostre món. La santedat no et fa menys humà, ja que  és una trobada entre la teva debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Però necessitem moments de soledat i de silenci davant Déu, per enfrontar-nos al nostre jo veritable i deixar entrar-hi Déu.

Capítol 2: DOS SUBTILS ENEMICS DE LA SANTEDAT

El gnosticisme i el pelagianisme, dues  «falsificacions  de la santedat» que van  sorgir  en els primers segles cristians, segueixen sent enganyoses. Aquestes heretgies proposen

«un immanentisme antropocèntric disfressat de veritat catòlica» en exagerar la perfecció humana desconnectada de la gràcia.

Els gnòstics no mesuren la perfecció de les persones pel seu grau de caritat, sinó per    la quantitat de dades i coneixements que acumulen. En separar l’intel·lecte de la carn, redueixen els ensenyaments de Jesús a una lògica freda i dura que busca dominar-ho tot. Però en realitat, la doctrina «no és un sistema tancat, privat  de  dinàmiques  capaces de generar  interrogants, dubtes, qüestionaments». L’experiència cristiana no  és un conjunt d’elucubracions mentals; la veritable saviesa cristiana no ha de desconnectar de la misericòrdia cap al proïsme.

El mateix poder que els gnòstics atribuïen a la intel·ligència, els pelagians van començar a atribuir-lo a la voluntat humana, a l’esforç personal. Tot i que els pelagians moderns parlen de la gràcia de Déu amb discursos edulcorats, en el fons solen transmetre la idea que tot  es pot amb la voluntat humana, com si ella fos una cosa  pura, perfecta, omnipotent, a la qual s’hi afegeix la gràcia. Es pretén ignorar que en aquesta vida les fragilitats humanes no són sanades completament i definitivament per la gràcia.

La gràcia, precisament perquè suposa la nostra naturalesa, no ens fa superhomes de cop, sinó que ens pren i transforma d’una forma progressiva. Si rebutgem aquesta manera històrica i progressiva, de fet podem arribar a negar i bloquejar la gràcia del Senyor. La seva amistat ens supera infinitament, no pot ser comprada per nosaltres  amb les nostres obres i només pot ser un regal de la seva iniciativa d’amor. Solament    a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar amb els nostres esforços per deixar-nos transformar més i més.

Quan sobrevaloren la voluntat humana i les seves pròpies capacitats, alguns cristians poden tendir cap a una obsessió per la llei, la fascinació per  mostrar  conquestes socials i polítiques, l’ostentació en la cura de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l’Església, la vanaglòria lligada a la gestió d’assumptes pràctics, l’embadaliment per les dinàmiques d’autoajuda i de realització autoreferencial. La vida de l’Església es converteix en una peça de museu o en una possessió de pocs. Això priva l’Evangeli de la seva senzillesa captivadora i de la seva sal, i el redueix a un projecte que deixa poc espai a l’obra de la gràcia.

Capítol 3: A LA LLUM DEL MESTRE

A les Benaurances es dibuixa el rostre del Mestre, que nosaltres estem cridats a transparentar en la quotidianitat de les nostres vides. Aquí la paraula «feliç» o

«benaurat», passa a ser  sinònim  de «sant», perquè expressa que la persona que  és  fidel a Déu i viu la seva Paraula aconsegueix, en el lliurament de si mateix, la veritable felicitat. Només podem viure-les si l’Esperit Sant ens envaeix amb tota la  seva  potència i ens allibera de la debilitat de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull.

El Papa Francesc descriu cadascuna de les Benaurances i la seva invitació, concloent cada secció:

  • Ser pobre en el cor, això és
  • Reaccionar amb humil mansuetud, això és
  • Saber plorar amb els altres, això és
  • Buscar la justícia amb fam i set, això és
  • Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.
  • Mantenir el cor net de tot el que taca l’amor, això és
  • Sembrar pau al nostre voltant, això és
  • Acceptar cada dia el camí de l’Evangeli encara que ens porti problemes, això és santedat.

En el capítol 25 de l’evangeli de Mateu (vv. 31-46), Jesús torna a aturar-se en una d’aquestes benaurances, la que declara feliços els misericordiosos. «Si busquem  aquesta santedat que agrada als ulls de Déu, en aquest text hi trobem precisament un protocol sobre el qual serem jutjats». Quan reconeixem Crist en el pobre i en el que pateix, se’ns revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i opcions  més  profundes. «El Senyor ens va deixar ben clar que la santedat  no es pot entendre ni  viure al marge d’aquestes exigències».

Algunes ideologies enganyoses ens porten  d’una  banda  a  separar  aquestes  exigències de l’Evangeli de la seva relació personal amb el Senyor, convertint així el cristianisme en una espècie d’ONG, llevant-li aquesta mística lluminosa que tan bé van viure i van manifestar els sants. D’altra banda, hi ha aquells que viuen sospitant del compromís social dels altres, considerant-lo quelcom superficial, mundà, secularista, immanentista, comunista, populista. O el relativitzen com  si hi hagués altres coses  més importants o com si només interessés una determinada ètica o una raó que ells defensen.

La defensa de l’innocent que no ha nascut, per exemple, ha de ser clara, ferma i apassionada, perquè allà hi ha en joc la dignitat de la vida humana, sempre sagrada, i ho   exigeix   l’amor   a   cada   persona   més   enllà   del   seu   desenvolupament.  Però «igualment sagrada» és la vida dels pobres que ja han nascut, que es debaten en la misèria, l’abandó, la postergació, el tràfic de persones, l’eutanàsia encoberta en els malalts i ancians privats d’atenció, les noves formes d’esclavitud. Tampoc la situació dels  migrants  no  ha  de  considerar-se  un  tema  secundari  al  costat  dels  temes «seriosos» de la bioètica. Per a un cristià «només és possible l’actitud de posar-se en les sabates d’aquest germà que arrisca la seva vida per donar un futur als seus fills».

Capítol 4: SIGNES DE SANTEDAT EN EL MÓN D’AVUI

El Papa es refereix després a «alguns aspectes de la  crida  a  la  santedat  que  espero  siguin especialment significatius»,  en forma de «cinc grans  expressions  d’amor  a Déu i  al proïsme que considero particularment importants a  la  llum  d’alguns  perills  i limitacions presents en la cultura actual».

  • Perseverança, paciència i mansuetud

Això descriu la fortalesa interior, basada en Déu, que fa possible donar un testimoni de constància a fer el bé. Hem de reconèixer i combatre les nostres inclinacions  agressives i egoistes. Els cristians «poden formar part de xarxes de violència verbal a través d’internet i dels diversos fòrums o espais d’intercanvi digital». Els límits poden sobrepassar-se fins i tot en mitjans de comunicació catòlics, i la difamació i la calúmnia poden convertir-se en llocs comuns. «Crida l’atenció que de vegades, pretenent defensar altres manaments, es passa per alt completament el vuitè: “No aixecar fals testimoni ni mentir”, i es destrossa la imatge de l’altre sense pietat».

No ens fa bé mirar des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat,  considerar els altres com indignes i pretendre donar  lliçons permanentment. Aquesta  és una subtil forma de violència.

Anar pel camí cap a la santedat significa suportar «humiliacions diàries», per exemple

«aquells que callen per salvar la seva família, o eviten parlar bé d’ells mateixos i prefereixen exaltar els altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per tal d’oferir-la al Senyor». Aquesta actitud «suposa un cor pacificat per Crist, alliberat d’aquesta agressivitat que brolla d’un jo massa gran».

  • Alegria i sentit de l’humor

El sant és capaç de viure amb alegria i sentit  de  l’humor.  Irradia  els  altres  amb  un esperit positiu i esperançat, fins i tot en temps difícils. El mal humor no és signe de santedat. La tristesa pot ser un senyal d’ingratitud pels dons rebuts de Déu. L’alegria consumista i individualista tan present  en  algunes  experiències  culturals  d’avui  no brinda una alegria veritable; el consumisme només empatxa el cor.

  • Audàcia i fervor

La santedat és “parresia”: és audàcia, és empenta evangelitzadora que deixa  una  marca en aquest món. «L’audàcia i el coratge apostòlic són constitutius de la missió».  Si ens atrevim a anar cap a les perifèries, hi trobarem Jesús, allà, en els cors dels nostres germans, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima enfosquida.

L’Església no necessita tants buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, devorats per l’entusiasme de comunicar la veritable vida. Els sants ens sorprenen, ens desinstal·len, perquè les seves  vides  ens conviden  a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant. L’Esperit Sant ens fa contemplar la història en la clau de Jesús  ressuscitat. D’aquesta manera l’Església, en lloc d’estancar-se, podrà seguir endavant acollint les sorpreses del Senyor.

  • En comunitat

La santificació és un camí en el qual vivim i treballem en comunitat amb altres. Compartir la Paraula i celebrar junts l’Eucaristia ens fa més germans i ens  va  convertint en comunitat santa i missionera. Això dóna lloc també a veritables experiències místiques viscudes en comunitat.

Però aquestes experiències són menys freqüents i menys importants que les coses petites de cada dia. Jesús convidava els seus deixebles a prestar atenció als petits detalls: el vi que s’acaba en una festa, una ovella que faltava, les dues monedes d’una vídua. A vegades enmig d’aquests petits detalls se’ns regalen  experiències  consoladores de Déu.

  • En pregària constant

L’oració confiada, qualsevol que sigui la seva durada, és la resposta d’un cor obert a la trobada amb Déu cara a cara, on pot escoltar-se la  veu  suau  del  Senyor.  En  aquest silenci és possible discernir, a la llum de  l’Esperit,  els  camins  de  santedat  que  el  Senyor  ens proposa.  Per a tot  deixeble és indispensable estar amb el Mestre, escoltar-    lo, aprendre d’ell sempre. Déu ha volgut entrar en la història, i així també  la  nostra pregària està teixida de records. Mira la teva història quan preguis i hi trobaràs molta misericòrdia.

L’oració de súplica és expressió del cor que confia en Déu, que sap que sol no pot. L’oració de petició tantes vegades ens asserena el cor i ens ajuda a seguir lluitant amb esperança. L’oració d’intercessió té un valor particular, perquè és un acte de confiança en Déu i al mateix temps una expressió d’amor al proïsme.

En l’Eucaristia, la Paraula aconsegueix la seva màxima eficàcia, perquè és presència real del qui és la Paraula viva.

Capítol 5: COMBAT, VIGILÀNCIA I DISCERNIMENT

El diable és present des de les primeres pàgines de les Escriptures. No pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. No baixem la guàrdia per acabar més exposats.

El nostre camí cap a la santedat és un combat constant per al qual tenim les armes poderoses que el Senyor ens dóna: la fe que s’expressa en la pregària, la meditació de  la Paraula de Déu, la celebració de la Missa, l’adoració eucarística, la reconciliació sacramental, les obres de caritat, etc.

El camí cap a la santedat és una font de pau i d’alegria, que ens dóna l’Esperit. ¿Com saber si alguna cosa ve de l’Esperit Sant o si el seu origen està en l’esperit del món o   en l’esperit del diable? L’única manera és a través del discerniment, que no  és  el mateix que la intel·ligència i el sentit comú, és també un do que cal demanar. Avui dia, el do del discerniment s’ha tornat particularment necessari perquè la vida actual ofereix enormes distraccions, i el món les presenta com si fossin totes vàlides i bones. El discerniment és una gràcia. No pertany només als més intel·ligents o als millor  educats. No requereix habilitats especials, sinó una disposició a escoltar: el Senyor, els altres, la realitat mateixa que sempre ens desafia de maneres noves.  Només qui  està disposat a escoltar té la llibertat per a renunciar  al seu  propi punt de vista parcial o insuficient, als seus costums, als seus esquemes. Hem  de  discernir els  plans  de Déu, per no oblidar la seva invitació a créixer. Per aquesta raó, demanaré a tots els cristians que examinin diàriament la seva consciència en un diàleg sincer amb Déu.

Necessitem el silenci de l’oració  prolongada per percebre millor  el llenguatge  de  Déu,  per interpretar el  significat  real  de les  inspiracions que creiem  haver rebut,  per  calmar la nostra ansietat i veure el conjunt de la nostra existència renovada a la llum de Déu.

Aquesta actitud de discerniment implica l’obediència a l’Evangeli com a últim criteri, però també al Magisteri que el custodia, intentant trobar en el tresor de l’Església el  que sigui més fecund per a “l’avui” de la salvació; ja que la rigidesa no té lloc davant l’etern “avui” del Senyor ressuscitat.

Déu ho demana tot de nosaltres, i també ens ho dóna tot. No vol entrar en les nostres vides per disminuir-les sinó per dur-les a plenitud. Demanem que l’Esperit Sant  infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i animem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre.

 

Roma, 19 de març de 2018