Història

JPII-Torrella

Història de la PROVÍNCIA ECLESIÀSTICA TARRACONENSE

L’any 417 el papa Lleó I el Gran estableix una organització eclesiàstica inspirada en l’estructura administrativa de l’imperi romà: províncies, al cap de les quals hi ha els metropolitans, i diòcesis, que presideixen els bisbes. Els patriarques estaven per damunt d’uns i altres.

La identitat metropolitana de l’Església de Tarragona i la configuració de la província eclesiàstica Tarraconense es va anar perfilant al llarg dels segles IV, V i VI. Diferents circumstàncies van contribuir a afermar la capitalitat eclesiàstica de Tarraco:

1. La seva prestància en temps de l’imperi romà, que va donar nom a la província hispana Tarraconensis, de la qual va ser capital.
2. El testimoni martirial del bisbe de Tàrraco, Fructuós, cremat viu a l’amfiteatre de la ciutat junt amb els seus dos diaques, l’any 259.
3. La tradició sobre l’origen apostòlic de l’Església de Tarragona, que hauria rebut de l’apòstol Pau el primer anunci de la fe cristiana.
4. Relacionat amb la memòria de sant Pau, el culte a la seva deixebla Tecla, que es va iniciar a la ciutat després de la invasió sarraïna.

Titianus, bisbe de Tarragona, és el primer bisbe d’Hispània anomenat metropolità. Ell va convocar el primer concili provincial de la Tarraconense (any 419). Després de la violenta invasió dels àrabs a les nostres terres, l’Església de Tàrraco va restar impossibilitada per exercir la seva funció metropolitana, i els bisbats de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense van passar a dependre provisionalment de l’arquebisbe metropolità de Narbona, mentre Tarragona no fos alliberada del domini àrab i posada sota l’imperi franc.

L’any 1089, Tarragona, que havia restat abandonada durant un segle com a espai fronterer entre els dos dominis —el franc i el sarraí—, inicia la seva repoblació dins el procés de la seva reconquesta del domini musulmà. Aconseguida aquesta nova situació, el papa Urbà II, amb la butlla Inter primas Hispaniarum urbes, d’1 de juliol de 1091, va restituir a Tarragona la seu arquebisbal amb la seva antiga dignitat eclesiàstica metropolitana, i va nomenar primer arquebisbe de l’arxidiòcesi restaurada el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà.

A aquesta seu van ser encomanades les diòcesis que, ja alliberades de la dominació musulmana o en procés d’ésser-ne, havien pertangut a l’antiga província eclesiàstica Tarraconense. La restauració de la seu metropolitana de Tarragona va ser obra de les llargues i complexes negociacions del referit bisbe de Vic prop del Papa i d’altres instàncies eclesiàstiques i polítiques. Després de la mort de Berenguer Sunifred, la seu de Tarragona va restar vacant (entre 1099 i 1117), fins que en va ser nomenat nou arquebisbe metropolità el bisbe de Barcelona, Oleguer.

DIÒCESIS SUFRAGÀNIES

En l’actualitat. Datació de la primera referència documentada (que en alguns casos pressuposa un origen anterior d’impossible datació) de les diòcesis que actualment formen la província eclesiàstica Tarraconense: Tarragona (259), Girona (397-400), Lleida (419), Tortosa (516), Vic (516), Urgell (527), Solsona (1597).

En altres temps. Altres diòcesis que al llarg de la història havien format part de la província eclesiàstica Tarraconense: Egara, Empúries, Menorca, Mallorca, Eivissa, València, Roses, Osca, Saragossa, Tarassona, Calahorra, Pamplona, Oca (Burgos), Amaia i Segia (Vall de l’Ebre), Alessanco o Alisana (Rioja), Elna, Barcelona.

Després de la Visita ad limina dels bisbes de la Tarraconense de 1986, essent bisbe de Roma Sant Joan Pau II, la Congregació per a l’Educació Catòlica adreçava  a cadascun dels bisbes d’aquesta província eclesiàstica una carta en la que, entre altres coses feia aquesta proposta: “Tal vegada convingui, amb un esforç comú amb les altres diocesis germanes, constituir un Seminari Major pròpiament dit, és a dir, una comunitat relativament nombrosa de joves, tots animats pel mateix anhel del sacerdoci, sota la direcció d’un sol equip de formadors. Aquesta és la manera d’adaptar la formació sacerdotal a les noves condicions”.

La Congregació urgia a l’arquebisbe de Tarragona, llavors el Dr. Ramon Torrella, “que es posi al davant de la iniciativa”. Els responsables de la Congregació vaticana expressaven “som conscients que això requerirà una acció col·legial de profunda fraternitat episcopal”.

L’arquebisbe Ramon Torrella va endegar un treball de conjunt amb els altres bisbes, en comunió fraterna, per una empresa que no era gens fàcil, perquè el seminari és un tema molt sensible.

Les diòcesis de Tarragona, Girona, Solsona, Urgell i Vic, a les quals més tard s’hi afegí Lleida i encara després Tortosa van iniciar la formació dels seminaristes en comú el curs 1988-89, a l’edifici del carrer Casp 49, que fins llavors havia estat residència de les Religioses de Maria Reparadora.

A la reunió del 20 de juliol de 1988 tots els bisbes van delegar el doctor Torrella perquè presidís la marxa de la nova institució formativa, alhora que escollien Mn. Joan Busquets, del bisbat de Girona, com a rector, i Mn. Armand Puig, de l’arquebisbat de Tarragona, com a vicerector. Per a l’administració del SMI fou nomenada la senyora Montserrat Mer, del bisbat de Girona.

MONS VIVES I PAPA FRANCESC - 19-03-13Han estat també rectors de la casa Mn. Jordi Orobitg, del bisbat de Solsona, i Mn. Norbert Miracle, de l’arquebisbat de Tarragona que ho és en l’actualitat; i vicerectors Mn. Josep Casals, Mn. Joan Pujol, Mn. Jordi Figueras, Mn. Pere Oliva i actualment Mn. Jaume Casamitjana, del bisbat de Vic.

El director espiritual del Seminari és el Pare Jesús Renau, Societas Jesu.

Actualment, el bisbe delegat per al Seminari Major Interdiocesà és l’arquebisbe Joan Enric Vives i Sicília, bisbe d’Urgell.